A causa d'una concepció productivista de l'activitat agrícola, els secans i els erms encara susciten un cert menyspreu entre la població. Sembla com si només es valorés una determinada concepció del paisatge, el verd i l'humit.

Les estepes i els erms de la Plana de Lleida mantenen comunitats d'animals i de plantes úniques (amb endemismes de la península ibèrica i de la vall de l'Ebre) que conviuen amb centenàries pràctiques agrícoles de secà: cereal extensiu, ametllers, oliveres, guarets... La gran majoria d'aquests paisatges, els més escassos i menys protegits de Catalunya, poden desaparèixer en els pròxims anys si es duen a terme els projectes de regadiu que amenacen de destruir el paisatge històricament propi d'aquestes contrades.

També està en perill la rica i variada comunitat d'ocells esteparis de rellevància internacional que hi habita: el sisó, el gaig blau, la xurra, l'alosa becuda, la terrerola rogenca, la trenca, l'esparver cendrós... són espècies en greu perill d'extinció. Cal una mica més d'autoestima per aprendre a valorar un paisatge que és molt dur però, alhora, molt bell. Més informació: www.egrell.org